Fundació Carles Salvador

       Carles Salvador i Gimeno va nàixer a València el 20 de gener de 1893. En aquesta ciutat estudià la carrera de mestre i de ben jove entrà en contacte amb els moviments valencianistes i començà a escriure els primers versos. El 1911 acaba els estudis de magisteri i, després de dos anys de mestre a Aielo de Malferit, el 1915 fa oposicions i obté en propietat la plaça de Benassal.

       El contacte amb l’escola i amb la realitat del poble tindrà una influència decisiva en la vida de Carles Salvador, en la seua evolució intel·lectual i en la seua poesia. El 22 d’agost de 1918, es casa amb Sofia Monferrer i Beltran, filla de Benassal, i d’aquest matrimoni naixeran dos fills, Carles i Sofia. A Benassal viu des del 1916 fins el 1934, durant uns anys d’una gran activitat intel·lectual: participa activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava la valencianització de l’escola, col·labora en diverses publicacions periòdiques i continua escrivint.

       L’any 1931, es proclama la II República i comença un breu període de progrés i d’esperança. El juliol de 1932, participa, amb Enric Soler i Godes, un altre enyorat mestre valencià, en I’Escola d’Estiu de Barcelona i el 21 de desembre del mateix any se signen les Normes de Castelló, un acord dels intel·lectuals valencians sobre les normes ortogràfiques del valencià, que significava la fi de l’anarquia ortogràfica i el reconeixement de la unitat lingüística amb el català. L’estiu del 1933, organitza, amb altres mestres, la I Colònia Escolar Valencianista, a Sant Pau d’Albocàsser i el 1934 és destinat a Benimaclet (l’Horta). Dos anys més tard esclata la sublevació militar i comença la guerra civil. Malgrat la duresa de la guerra, continua la seva activitat gramatical i docent.

       La fi de la guerra suposà la instauració de la dictadura franquista, un règim que perseguí durament l’ús públic del valencià i reprimí implacablement els ideals que havia defensat Carles Salvador. Tanmateix, el 1951 fundà, dins Lo Rat Penat, els cursos de llengua i literatura valenciana, que desenvoluparen una tasca eficaç en uns moments difícils, i publicà per als alumnes d’aquests cursets la Gramàtica valenciana (1951). Va morir a Benimaclet, el 7 de juliol de 1955, als 62 anys. El 1975 es va fundar el Centre Carles Salvador per a l’ensenyament del valencià i el Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma va crear, en memòria seva, els Cursos Carles Salvador.

       Durant tota la seua existència Carles Salvador dugué a terme una intensa activitat intel·lectual i cívica al servei de la normalització lingüística i cultural del País Valencia. Globalment, l’aportació de Carles Salvador es pot agrupar al voltant de quatre eixos essencials: l’ensenyament, la creació literària, la difusió de la normativa gramatical i ortogràfica i el compromís cívic i patriòtic.

       Com a ensenyant, participà activament en el moviment de renovació pedagògica que defensava l’ensenyament del valencià, en valencià i amb continguts valencians. Fou el promotor de la creació de l’Associació Protectora de I’Ensenyança Valenciana i, el 1933, participà en l’Escola d’Estiu de Barcelona i en l’organització de la Colònia Escolar de Sant Pau.

       Pel que fa al treball de creació literària ―encara que conreà tots els gèneres― destacà, sobretot, com a poeta.

        Compromès amb la renovació de la poesia valenciana, que durant els anys vint i trenta estava dominada pel modernisme i per un jocfloralisme casolà i decadent, Carles Salvador incorpora l’estètica avantguardista a la seua poesia i, al mateix temps, introdueix nombrosos elements de caràcter popular i fa de la poesia una eina de creació personal. En aquesta línia publica, després de Plàstic (1923) i de la interrupció de la Dictadura de Primo de Rivera, Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). El 1929 obté la Flor Natural en els Florals de València. Després de la guerra publicà diversos poemaris en una línia més intimista i d’un to més religiós.

       L’obra lingüística de Carles Salvador s’orienta en dues direccions complementàries: la difusió de la normativa gramatical i la investigació lexicogràfica. Va col·laborar en el recull de materials del Diccionari català-valencià-balear i fou un dels signants de les Normes de Castelló (1932). Durant la dècada dels anys trenta, publicà una sèrie de treballs de divulgació gramatical, que recollí posteriorment en la Gramàtica valenciana (1951). Després de la guerra, organitzà els cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat i publicà el Petit vocabulari de Benassal (1944).

       Col·laborà en diverses publicacions periòdiques, tant del País Valencià com de Catalunya, i assumí, de ben jove, un compromís públic amb el nacionalisme. Participà activament en el II Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes (1937), celebrat en plena guerra, en el qual va llegir la declaració de la delegació valenciana, una ferma defensa de les llibertats i la democràcia.